El que ha passat i està passant amb el tren d’alta velocitat AVE (Alta Velocidad Española) qüestiona la vocació europea d’Espanya, que sempre ha estat manifestament millorable.
Un infraestructura projectada
· amb alta velocitat per fer més còmodes els trajectes llargs, es idònia per connectar interiorment ciutats amb un elevat nombre de viatgers entre elles, com ara Madrid i Barcelona.
· i amb ample de via europeu la predisposa pels trajectes europeus terrestres, sense les incomoditats i pèrdues de temps dels canvis en el material ferroviari a les zones frontereres.
Les decisions dels governs espanyols, tant del PSOE com del PP, ja son conegudes
· implantar l’AVE en el trajecte Madrid-Sevilla l’any 1992 i deixar passar més de vint anys abans de permetre entrar a Europa via Barcelona per la via de l’AVE.
· encara no tenim aquesta connexió directa amb Europa ben avançat 2013 i els successius retards son explicats per problemes tècnics de compatibilitat de material ferroviari: que son coneguts de sempre i per tant, s’ha disposat de tot el temps i de mitjans econòmics per a solucionar-los.
Una primera anàlisi pot fer pensar en un desig latent inconfessat per no integrar-se amb Europa; però si complementem la panoràmica amb altres mostres
· Quan la companyia elèctrica ENDESA, bastida en gran part amb la fusió d’empreses d’origen català, va ser finalment venuda a una empresa pública estrangera amb la famosa justificació “antes alemana que catalana”.
· Veient com el corredor ferroviari pel mediterrani sembla que es farà passant per Catalunya, gràcies a l’interés de les comunitats de Valencia i Múrcia i a la pressió del lobby automobilístic per satisfer les seves necessitats logístiques: en particular de la NISSAN de Barcelona, la SEAT de Martorell i la FORD d’Almussafes.
Tenim tot el dret de preguntar-nos si el que no volen es que Catalunya es beneficií de la connexió ferroviària directe amb Europa, encara que amb aquesta decisió es perjudiqui el conjunt d’Espanya, com s’ha fet en moltes ocasions de la història recent.