COMENTANT RACIONALMENT LA TASCA DELS BOMBERS

Coincidint amb l’incendi recent al Baix Empordà he tornat a llegir novament comentaris a les xarxes socials - sens dubte induïts - defensant de manera irracional els bombers.

Aprofitant els sentiments d’impotència i por que genera tenir un incendi prop, s’ha tornar a insistir que hi ha pocs bombers, que estant mal pagats i que tenim material insuficient.

Posant per davant la meva fe en la necessitat i la meva confiança en el que fan els parcs de bombers arreu, i a Catalunya en particular, ens hauríem de posar d’acord en que la tasca dels bombers consisteix en

• Formar-se i estar preparats en el millors condiciones físiques, tècniques i psicològiques per quan hagin d’intervenir.
• Quan esporàdicament han d’intervenir, contribuir a salvaguardar al màxim la seguretat de les persones i els seus bens materials.

Si de la declaració de principis passem a analitzar una actuació concreta com l’incendi recent al Baix Empordà, que es va iniciar a Vilopriu, moltes persones que ho varen viure sobre el terreny creuen

• Que hi va haver suficient nombre de personal (bombers, ADF, agents rurals,...) i de material mòbil sobre el terreny.
• Que varen tenir poca feina, fent adequadament aquella que els seus comandaments els hi varen encarregar : vetllar per la seguretat de les persones i els habitatges i deixar cremar el foc que no  anés directament en contra d’aquest objectiu.
• Que el foc es va atacar directament amb mitjans aeris i a la claror del dia i els equipaments materials - propis o demanats específicament pel cas - els varen trobar idonis i oportuns.

Per tant trobo irracional aprofitar les catàstrofes com els incendis per posar el crit al cel per fer creure  

• Que els bombers estant mal pagats, quan cobren com a funcionaris habitualment i reben compensacions quan han d’actuar aplicant la seva preparació diària.
• Que disposen de pocs mitjans, quan en cas de necessitat d’intervenció podem comptar - pagant - amb mitjans de la resta d’Espanya i de països veïns en cas de simultaneïtat de sinistres.

En resum, del meu anàlisi fet sobre el terreny i recollint opinió de testimonis visuals dedueixo  

• Que els bombers i la resta de personal de protecció i seguretat mobilitzats, varen fer molt bé la tasca encomanada i varen disposar del mitjans necessaris i suficients.
• Que no calen les campanyes artificials a les xarxes socials demanant més personal, increments de salaris o més mitjans en propietat perquè en podem disposar d’altres llocs.
• Que el principal problema al que ens podem enfrontar es la simultaneïtat de les catàstrofes entre les que repartir els mitjans humans i materials; però que no es racional - ni ens podem pagar - estar equipats per fer front a la fi del món.

L’ABAT ESCARRÉ DE MONTSERRAT AL DIARI “LE MONDE”, AVUI FA 50 ANYS

L'abat de Montserrat Aureli Maria Escarré, va ser la primera autoritat de la jerarquia espanyola que va denunciar la contradicció, que segons ell hi havia, entre la veritat evangèlica i el règim espanyol. "ALLÍ ON NO HI HA LLIBERTAT AUTÈNTICA, NO HI HA JUSTÍCIA, I ÉS EL QUE PASSA A ESPANYA", va dir en una de les seves homilies…

En ple franquisme, l'abat Escarré de Montserrat va aparèixer a la portada de l'influent diari francès Le Monde. Hi defensava la justícia, la democràcia, la llibertat i la identitat catalana.

Heus aquí uns retalls extrets de les declaracions de l'abat Escarré a Le Monde el 14 de novembre de 1963, avui fa 50 anys.

“Espanya, i aquest és el gran problema, encara es troba dividida en dos bàndols. No tenim darrera nostre vint-i-cinc anys de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria. Els vencedors, comptant-hi l’església, que es veié obligada a lluitar al costat d’aquests últims no han fet res per tal d’acabar amb aquesta divi­sió de vencedors i vençuts: això representa un dels fracassos més lamentables d’un règim que es diu cristià, però que no obeeix els principis bàsics del cristianisme”.

“Catalunya és una nació, entre les altres nacionalitats espanyoles. Com tota minoria, tenim dret a la nostra cultura, a la nostra història i als nostres costums, que tenen una personalitat pròpia en el sí d’Espanya. Som espanyols, no pas caste­llans”.

“L’esdevenidor depèn de la manera en que es resolgui el problema actual, que és un problema social, un problema de democràcia i de llibertat i per consegüent de justícia, en el fons és un problema de cristians: ésser o no cristians autèntics, tant en el sentit individual com en el sentit col·lectiu, és a dir polític. Col·lectivament els nostres homes polítics no són cristians!”.

Llegit avui, el text pot semblar no massa atrevit; però l’any 1963 va ser un autèntic terratrèmol, en ple franquisme, i l’abat Escarré es va haver d’exiliar i no va tornar a Catalunya fins poc abans de morir.

ELS COMPTES DELS PARTITS POLITICS: LA MARE DE TOTES LES CORRUPCIONS

Preparem-nos per conèixer la mare de totes les corrupcions als comptes partits polítics de tota Espanya.

Les irregularitats, corrupteles i tots els afers de corrupció als partits polítics abans del 2007 ja hauran prescrit; però el que es més fort es saber que del 2007 fins el 2012 tampoc no es poden perseguir per un buit legal.

El Tribunal de Comptes, una de les institucions espanyoles més ineficaces segons es públic i notori, sembla que està analitzant ara els comptes dels partits polítics fins el 2011.

Segons recull la memòria de fiscalització dels comptes dels partits polítics, elaborada pel Tribunal de Comptes i remesa al Congres dels Diputats, sembla que no se’n podrà sancionar les irregularitats per un defecte en la reforma de la llei del 2007.

La causa es que aquella llei de partits no qualificava la gravetat de les irregularitats, fins que es va corregir durant l’any 2012. Sembla que per aquesta raó no es podrà sancionar els que hagin transgredit la llei per

• Haver rebut donacions anònimes.
• Haver acceptat donacions d’empreses que tenen contractes directes amb l’administració pública.
• Haver realitzat activitats mercantils, pràctica expressament prohibida en la reforma de la llei de partits del 2007.

Per tant, quan els grans mitjans de comunicació ho considerin oportú – si es que en algun moment ho creuen – podrem escoltar, llegir i veure com tots els partits polítics hauran quedat exempts de càstig per totes les corrupteles fetes en tota la seva història recent i fins a mitjans del 2012.

Oblidem-nos per tant de veure ningú condemnat pels casos de corrupció que afecten els partits polítics i s’estiguin investigant actualment.  

ESPANYA NO COMPLEIX ELS SEUS COMPROMISOS DE PROTEGIR I FOMENTAR EL CATALÀ.

La Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries és un tractat europeu (CETS 148) adoptat a Estrasburg el 5 de novembre de 1992 sota els auspicis del Consell d'Europa per tal de promoure les llengües regionals i minoritàries d'Europa.

Entre les LLENGÜES OBJECTE DE PROTECCIÓ per part Espanya, com Estat que va signar aquella Carta, hi ha les reconegudes com a oficials als estatuts d'autonomia i les altres protegides i emparades pels estatuts, i entre ells, el de Catalunya : PER TANT HI HA EL CATALÀ.

Als territoris en els quals es parlin aquestes llengües, les parts signants acordaren basar la seva política, la seva legislació i la seva pràctica, entre altres aspectes, en LA NECESSITAT D'UNA ACCIÓ RESOLTA DE FOMENT DE LES LLENGÜES REGIONALS O MINORITÀRIES, AMB LA FINALITAT DE SALVAGUARDAR-LES.

El dia 5 de novembre de 2013 en que es compleix l’aniversari del tractat europeu “Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries” és una bona ocasió per a rellegir-la i per constatar com està incomplint l’estat espanyol el seu compromís europeu respecte a Catalunya i els catalans en relació amb protecció i foment de la llengua catalana.

AMB SALVADOR ESPRIU, HE MIRAT AQUESTA TERRA

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, CCCB, acull l’exposició “Espriu: he mirat aquesta terra” des del passat 30 d’octubre fins al 24 de febrer de 2014, com un dels actes centrals de l’Any Espriu, en el centenari del seu naixement.

Es tracta d’una exposició molt ben estructurada per acostar-nos a l’home, l’escriptor i el ciutadà compromès.

Narrador, poeta, dramaturg i assagista, Salvador Espriu es un clàssic que s’interroga sobre les grans qüestions humanes.

A “La pell de brau” Salvador Espriu va oferir una lectura de les relacions entre els pobles de la península ibèrica - basada en el diàleg i la tolerància - com a resposta als intel·lectuals castellans de la generació del 98 i el seu assaig va esdevenir un símbol de l’antifranquisme i la cultura catalana compromesa, en temps difícils.

Les cançons de Raimon i els espectacles de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual varen donar a Espriu una dimensió popular i va esdevenir un símbol de la cultura catalana i de la resistència al franquisme.

Salvador Espriu ha esdevingut un clàssic, un dels més grans escriptors catalans del segle XX, se l’ha comparat amb els profetes bíblics, que van servir d’esperó i estímul del poble jueu i els seus escrits son universals, com els d’Espriu, perquè el primer destinatari és el seu poble.

Els meus anys universitaris varen coincidir amb una època de popularitat d’Espriu, a qui vaig tenir ocasió de conèixer personalment i mantenir una llarga conversa de la mà d’un company lletraferit, a qui dec la meva veneració per l’obra i compromís social del fenomen Espriu.

La sorprenent actualitat dels seus temes i personatges, interpel·la el lector d’avui i convida a llegir Espriu des d’una perspectiva nova.

L’exposició “Espriu: he mirat aquesta terra” al CCCB es tan rica i complexa i presenta tal quantitat de materials, que els organitzadors han previst que la mateixa entrada permeti fer una segona visita : del tot recomanable.