Jose Mª Aznar, fanàtic enemic polític declarat d’A.S.,
va conspirar per a minar totes les seves iniciatives i Felipe González va arribar
fins el punt de propiciar un “cop d’estat tou” per acabar amb A.S.
Precisament vull comentar l’episodi del que es va
parlar molt l’any 1980, perquè sembla que
s’ha fet els possibles per ignorar-lo : es tracta de les activitats
conspiratives de l’alcalde socialista de Lleida, Antoni Ciurana, amb el general
Alfonso Armada, governador militar de Lleida aleshores, i amb la participació i
el lideratge de Joan Raventós del PSC i Enrique Múgica del PSOE, per tractar
d’organitzar un cop d’estat per enderrocar Adolfo Suárez i posar un militar com
a cap del govern.
Poc després es va produir la dimissió de Suárez i l’intent
colpista de Tejero, com a pas previ per a la involució cap a una Espanya més
centralitzada i una classe política menys dialogant, tendències que no han
deixat de reforçar-se i que es continuen incrementar fins ara mateix.
Per altra part, considero que Adolfo Suárez va ser una
persona honesta, honrada i íntegra i, en canvi, no es pot dir el mateix de
molts dels seus adversaris inicials i d’aquells
que els han succeït.
Valgui com exemple que Adolfo Suárez no va entrar mai
a cap consell d’administració, que es una sortida habitual per molts polítics.
L’exemple d’Adolfo Suárez contrasta amb el d’aquells
polítics que treballen sobretot per enriquir-se ells mateixos, encara
que sigui il·lícitament, robant a les administracions, es a dir als ciutadans.
Els seus enemics i detractors, a més de tenir tics dictatorials
i no respectar les diferències, també estan entre aquells que s’han dedicat a
enriquir-se i que actualment estan implicats en les trames de GÜRTEL i els ERO
d’Andalusia, per exemple.
