Els catalans estem plenament immersos en el debat sobre el futur col·lectiu del nostre país. En el moll de l'os de la qüestió hi han dues visions clarament contrastades. Per una part, la majoria del poble espanyol opina que la sobirania del poble català no pertany als catalans sinó que pertany al poble espanyol. Per altra part, la majoria dels catalans opinen que la sobirania de Catalunya pertany al poble de Catalunya.
La Constitució Espanyola acordada el 1978 sota la pressió molt viva dels darrers 40 anys de franquisme i dictadura dóna la raó als espanyols. Principi de legalitat. En canvi, la voluntat de tot el poble de Catalunya lliurement expressada en les urnes i ratificada pel Parlament de Catalunya, escollit democràticament, dóna la raó a Catalunya, nacionalitat històrica reconeguda per la Constitució. Principi de legitimitat.
Legalitat i legitimitat enfrontades. Xoc de trens. Davant del problema, que és ben evident..., què ens dicta el sentit comú? Què diu la jurisprudència internacional? Què diu la Carta de les Nacions Unides? Què diu la tradició democràtica d'estats més avançats que Espanya com poden ser el Canadà i el Regne Unit, que ens porten 40 anys d'avançament, almenys, en pràctica democràtica real? Es pot imaginar com a lícit anar contra la voluntat d'un poble, la tradició parlamentària del qual és la més antiga d’Europa? Els catalans van abraçar ja amb Carlemany al segle XI la primera voluntat manifesta de progrés europeista que va existir i que Espanya no descobriria fins a finals del segle XX. On rau la verdadera sobirania de Catalunya? Davant dels dubtes, què ens diu el sentit comú?
En el discurs sobre la qüestió catalana en les Corts Constituents de 1931, Ortega y Gasset li va dir a Manuel Azaña que "la cosa no tiene remedio, que el señerismo catalán no admite solución, puesto que el sentirse incomprendido constituye su principal razón de ser". El filòsof de la España invertebrada sostenia que el català alimentarà sempre, amb major o menor intensitat, el desig de separar-se d'Espanya i que cap ortopèdia autonomista serà capaç d'extingir aquesta fantasia.
D'aquest discurs, contraposat al voluntariós racionalisme d'un Azaña que veia en l’estatut la possibilitat d'acomodar els catalans en una Espanya regenerada, va sorgir la cèlebre apel·lació a "la conllevancia... El problema catalán no se puede solucionar, sólo se puede conllevar". I així ha estat sempre des de fa ja molts segles amb totes les enormes conseqüències paralitzants.
Mentrestant, això sí, Catalunya sempre amb el fre de mà posat.
Qui hi guanya? Qui hi perd?... Què ens diu el sentit comú?
--
Article d’opinió publicat al web http://www.forumcarlemany.com per Jaume Sanabras, Conseller Delegat EKM Group Human Capital i Membre del Consell Assessor de Fòrum Carlemany
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada